*Gran part d’aquesta entrevista ha estat publicada al núm. 393 de la ‘Directa’.

“L’Estat pretén jugar als escacs amb guants de boxa i això és senzillament impossible”

Entrevista íntegra a Arnaldo Otegi Mondragón (Elgoibar, 1958), secretari general de Sortu i històric militant de l’esquerra ‘abertzale’, empresonat a Logronyo des de 2009

Un diàleg és una conversa entre persones, una forma discursiva caracteritzada per l’intercanvi d’idees, sovint contraposades. Com a eina indispensable per a la resolució de qualsevol conflicte, era l’aposta de l’esquerra ‘abertzale’ quan Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Miren Zabaleta, Sonia Jacinto i Arkaitz Rodríguez van ser detinguts, l’octubre de 2009, en l’anomenat cas Bateragune (punt de trobada en èuscar) i condemnats el setembre de 2011. Van apostar per la pau quan més calia, quan ningú no hi creia, i aquella aposta ferma, rere la deriva antiterrorista del ‘tot és ETA’ i sota l’acusació d’intentar reconstruir la mesa nacional de Batasuna, els va dur a la presó. L’estratègia unilateral per la pau es va soldar el 20 d’octubre de 2011, tot just fa quatre anys, amb l’anunci per part d’ETA de l’abandonament definitiu de l’activitat armada.

El diàleg, tanmateix, també hauria de ser la base de qualsevol entrevista, però, en aquest cas, l’empresonament d’Arnaldo Otegi, històric militant de l’esquerra ‘abertzale’ i actual secretari general de Sortu, ho impedeix. Les preguntes d’aquesta entrevista van sortir en direcció a la presó de Logronyo el 12 d’agost i van fer el viatge de tornada el 25 de setembre. En total, dotze pàgines escrites a mà des d’una cel·la de deu metres quadrats, on passa més de quinze hores al dia, llegint i estudiant. A la ‘Directa’ 393, hem publicat bona part de l’extens qüestionari que publiquem íntegre a continuació, inclòs el fragment sobre la seva visió del procés polític català (peça relacionada), que ja es va avançar el 27 de setembre passat amb motiu de les eleccions.

Després de sis anys entre reixes, el proper 11 d’octubre, Zabaleta, Jacinto i Rodríguez sortiran en llibertat. Díez encara haurà d’esperar. I el proper abril, és Otegi qui té una doble cita amb la llibertat: la seva i la del seu poble. Quan deixi enrere Logronyo, haurà passat més de catorze anys a la presó, però amb les idees intactes.

Dret penal d’enemic: la sentència que et condemna no addueix el que has fet, sinó qui ets i què no has fet. En tot cas, per què creus que estàs pres?

La condemna va obeir únicament a consideracions de naturalesa política, una sentència que es va elaborar de darrere cap endavant. Primer, es va deixar clara la disposició final –la condemna– i, després, es va intentar argumentar jurídicament. El nostre delicte més greu va ser plantejar i aconseguir que la violència armada d’ETA desaparegués definitivament de l’equació política basca. Dit d’una altra manera: el nostre delicte va consistir a traslladar la confrontació amb l’Estat del ring de boxa al tauler d’escacs. I, tenint en compte que alguna operació de la Guàrdia Civil ha estat batejada amb símils escaquistes, queda clar que l’Estat pretén jugar als escacs amb guants de boxa. I això és senzillament impossible.

Una campanya amb adhesions internacionals de la talla d’Angela Davis o Noam Chomsky demana la teva llibertat. Però també polítics com Jesús Eguiguren. Per què l’Estat espanyol s’entesta a mantenir-te pres?

El nostre manteniment a presó fins el darrer dia té un doble significat per a nosaltres: per una banda, confirma la correcció de l’aposta que vam impulsar (Eguiguren ha arribat a manifestar que, si nosaltres haguéssim continuat apostant per la continuïtat de la lluita armada, no estaríem a la presó; reflexió altrament reveladora des del meu punt de vista. En segon lloc, el suport internacional que ha suscitat la nostra causa permet constatar el desgast de les posicions de l’Estat en amplis sectors internacionals, a més de posar sobre la taula l’existència de centenars de presos i preses independentistes basques i la consegüent necessitat de donar solució a aquesta realitat.

A ‘Poemes de la presó’, Sarrionandia fureteja el panòptic i com resistir-lo. Què et manté a flotació?

Al final d’aquesta condemna, hauré passat pràcticament catorze anys de la meva vida a la presó i creieu-me si us dic que, a l’Estat espanyol, existeixen sectors poderosíssims que aprofitaran la més mínima excusa per tornar-me i tornar-nos a empresonar. Així doncs, juntament amb la fermesa de les nostres conviccions, hem de tenir sempre present la prudència en les nostres actuacions. En qualsevol cas, els que ens mantenen a la superfície són les nostres famílies –per això les castiguen amb la dispersió–, els amics i amigues, el nostre poble i la solidaritat de desenes de milers de persones al món. Però, per sobre de tot, el que sosté un pres polític és la seva profunda convicció d’estar defensant una causa justa. Gandhi ho va resumir a la perfecció: “Sota un govern injust, tota persona decent hauria d’estar a la presó”.

En quin règim de reclusió et trobes i com és un dia a la presó?

La presó oficial es resumeix en tres paraules: soroll, rutina i arbitrarietat. Però també existeix la presó que construïm cada dia els presos i les preses, en aquest cas, polítics. La nostra vida transcorre entre els llibres –de lectura o d’estudi–, l’esport i un constant debat polític. A Logronyo, passem oficialment i reglamentàriament quinze hores a la nostra cel·la de deu metres quadrats, que, en el nostre cas, són més perquè renunciem voluntàriament a algunes hores de pati per estudiar o llegir.

Què és el que trobes a faltar més?

Us comentaré una anècdota molt il·lustrativa: tots els presos que en el seu dia vam llegir la trilogia de Milenium coincidíem a afirmar que la descripció del relat que es desenvolupa en una casa de camp, nevant, on el protagonista principal es prepara un cafè calent, unes torrades i acaba fumant-se una cigarreta era, per a nosaltres, el més semblant al paradís terrenal. Feliçment, la majoria de nosaltres hem eliminat els cigarros del nostre paradís. I ara, quan s’apropa la llibertat, per a molts, aquell paradís es resumeix en la família, la muntanya, el mar, la bona conversa, les amistats. Com a segona anècdota curiosa: immensos desitjos de conduir i cuinar. I que consti que no trobo cap raó conscient per les ganes de conduir; cuinar, sent basc, ho entenc amb una gran naturalitat.

Quin ha estat el moment més dur dels anys que has passat a la presó? I fora?

Aquests últims anys, he perdut la meva sogra i amics, però, sens dubte, els moments més durs van ser l’infart de miocardi que va patir el meu pare –del qual s’ha recuperat– i, per sobre de tot, la mort de la meva mare. Ho vaig manifestar a la carta de comiat que li vaig escriure públicament: quan la meva mare tenia tan sols sis anys, va conèixer el seu germà a la presó d’El Dueso, on avui es troba pres el meu company Rafa Díez per la mateixa causa que jo. Vuitanta anys després, la mare ha mort sense veure’m en llibertat i sense veure allò que va anhelar tota la vida: la llibertat de tots els presos i les preses. Aquest podria ser un bon resum de la història democràtica de l’Estat espanyol. Fora de la presó, també hi ha hagut moments dolorosos en l’àmbit personal –la mort d’amistats i companys i companyes. En l’àmbit polític, per mi, a més dels dies posteriors a les detencions de Madrid de l’11-M, cada ruptura dels processos de negociació i les consegüents conseqüències de mort i frustració, patiment i dolor en tots els sectors de la societat basca o espanyola.

L’Estat sempre havia reiterat que, en absència de violència, ‘tot era possible’. Davant del nou escenari basc, però, ha respost amb immobilisme i des de lògiques repressives, exceptuant l’acceptació de la legalització d’EH Bildu. Quins creus que són els substrats polítics i els condicionants que mantenen aquesta posició?

Una primera precisió: la legalització d’EH Bildu no va ser cap concessió, simplement, la relació de forces que havíem construït amb el canvi d’estratègia va fer impossible que l’Estat adoptés qualsevol altra decisió. Dit això, em consta que la il·legalització de Bildu formava part de l’agenda del PP: la declaració de cessament definitiu de la lluita armada per part d’ETA i les suggerències de la comunitat internacional van frustrar aquests plans. El substrat d’aquest tarannà és quelcom que l’Estat porta incorporat al seu ADN polític i cultural: davant la manca de cultura democràtica, només resta l’amenaça i la força, perfectes per al ring de boxa. Però, en els escacs, no valen els guants i, si te’ls poses, la teva naturalesa antidemocràtica queda al descobert. Així doncs, aquell afegitó de tot és possible sense violència ha quedat retratat com el que era: una autèntica mentida, una fal·làcia.

Continuen els empresonaments per motius polítics, com el del jovent basc per la seva pertinença a Segi, el tancament d’Herriko Tabernas o la dispersió penitenciària. Per què no mou cap fitxa el govern espanyol?

El govern, amb totes aquestes iniciatives de caràcter repressiu, intenta capgirar el tauler d’escacs i recrear de manera artificial el ring de boxa. Necessita allargar al màxim l’ombra i la lògica de l’escenari anterior. Perquè creu que té una alternativa en la lògica antiterrorista (el ring), mentre que en l’escenari actual (els escacs) no la té. Per això, quan ja no té un boxejador al davant, el crea artificialment detenint, empresonant i manipulant la informació. Senzillament, perquè no té arguments ni talent per jugar en el nou escenari. Senzillament, perquè no té alternativa. Per això intenta guanyar temps, perquè el que tem, la primera de les seves preocupacions, és que el País Basc comenci el camí emprès per Catalunya.

Des de 1998, l’Estat espanyol va desplegar un autèntic laboratori antiterrorista sota el ‘tot és ETA’. Quin rèdit ha obtingut i encara obté d’aquella estratègia?

Aquell era el context ideal per a l’Estat. Va edificar una estratègia global que li va permetre la criminalització de l’independentisme i l’intent permanent de reduir el conflicte polític a una mera qüestió antiterrorista. A més, davant la comunitat internacional, li garantia nivells d’impunitat importants respecte a l’escala repressiva que duia a terme. I quina era la raó principal en què se sustentava l’esmentada estratègia repressiva global? L’existència de la violència armada d’ETA era la gran coartada. I què vam fer nosaltres? Deixar-los sense coartada. Encara hi ha dubtes sobre quina és la veritable raó del nostre empresonament?

Al teu pròleg de la recent biografia de Pepe Mujica, apel·les a l’ètica revolucionària i el sofriment. Quines lliçons es poden extreure del conflicte viscut al País Basc?

Per mi, hi ha un principi d’ètica revolucionària en el qual els revolucionaris i les revolucionàries hem d’ancorar sempre la nostra posició. Una revolució ha d’escollir, si existeix una mínima possibilitat, el camí que generi menys costos en termes humans, tant a les seves files com a les de l’adversari.

Tants anys de conflicte, com han marcat políticament, socialment i culturalment la societat basca? Com es recomponen els vincles?

La vida social i política del nostre poble ha estat travessada per la violència i la confrontació. No hi ha una sola generació del nostre país, durant els darrers dos segles, que no hagi conegut i patit els embats de la confrontació armada. No sé si, davant aquesta realitat sagnant, la societat basca-navarresa ha generat una mena d’anticossos d’autodefensa que li han permès construir models de convivència social no absolutament fracturats, excepte en períodes molt concrets. Ara, la meva percepció és que la convivència social ha aconseguit graus de normalitat importants en el nostre poble. I és un actiu important per al nostre futur. Però, dit això, aquesta aparent normalitat no ens ha de fer perdre de vista que encara subsisteixen ferides molt greus al teixit social de tots els sectors. La cicatrització d’aquestes ferides ens ha d’interpel·lar a tots i totes, inclòs un Estat entestat a mantenir la seva violència estructural de detencions i empresonaments.

L’exgeneral de la Guàrdia Civil Rodríguez Galindo només ha complert quatre anys de presó d’una condemna de 75 i els condemnats del GAL han complert una mitjana del 10% de les penes. Què penses quan observes això mentre dus sis anys encarcerat per defensar una aposta política de pau?

Em sembla la prova evident que les activitats desenvolupades per les persones que cita no van tenir mai un caràcter personal, sinó que van formar part de l’estratègia de l’Estat. A nosaltres, no obstant això, ens consideren els seus enemics i fan bé perquè no descansarem fins a aconseguir crear, des de l’esquerra, un Estat propi per a tots i totes les basques.

El discurs oficial remet a una sola violència…

Els discursos no són neutrals, són construccions ideològiques. El discurs sobre l’existència d’una única violència té l’objectiu de deslegitimar-ne una (la d’ETA en aquest cas) i legitimar-ne una altra, evidentment, la de l’Estat. Així doncs, seguint aquest raonament, el que cal projectar és –àmpliament i planerament– que no existeix cap conflicte polític i que, per tant, la lluita armada d’ETA es pot reduir a un problema criminal o, a tot estirar, antiterrorista. En definitiva, no existiria cap motivació política en el cas dels militants d’ETA, en la seva pròpia organització. I, a més, l’ús de la repressió estaria totalment justificat en la mesura que, sent un problema d’ordre públic, la resposta s’ha d’articular des de la repressió jurídica i policial, no en termes polítics i democràtics.

Quin és el relat de l’esquerra ‘abertzale’?

El relat és, ara mateix, una batalla ideològica fonamental per a l’Estat i també per als partits de la casta –espanyola o basca– que han sostingut el règim del 78. Aquesta batalla es vol recobrir amb un vestuari ètic, però té –per mi– un objectiu polític claríssim: que l’esquerra abertzale reconegui públicament –sotmesa a un judici inquisitorial– que tota la seva trajectòria i el seu recorregut històric han estat un greu error, perquè això la inhabilitaria com a alternativa de futur als ulls de la mateixa societat basca-navarresa. Més que buscar una confessió de la nostra culpabilitat, el que busquen és certificar la seva innocència i la seva no responsabilitat en múltiples i gravíssimes violacions de drets humans: des de la guerra bruta a la tortura, passant per totes les conculcacions de drets civils i polítics que han practicat. I ho fan ara, precisament en el moment i en el context històric en què Catalunya i fins i tot una part de l’esquerra espanyola reconeixen que el diagnòstic més encertat sobre la transició i la Constitució del 78 el va fer l’esquerra abertzale. Una altra cosa diferent és l’estratègia que va impulsar, que em sembla perfectament discutible. Per resumir quin seria el relat que nosaltres defensem, em remetré a Antonio Machado quan deia: “La veritat és un mirall partit que ningú no posseeix del tot. La meva veritat? No, la teva veritat? Tampoc. Ajuntem-les i tindrem tots dos una porció més gran de veritat”. Nosaltres, amb aquest esperit, defensem un relat plural, inclusiu i no excloent de cap d’aquestes porcions de veritat. O millor encara, sabent que tots els relats ho són de part, el que defensem és la pluralitat de relats sempre que no neguin els de la resta. És a dir: sempre que no tinguin un caràcter excloent i totalitari o que es facin amb la intenció o l’objectiu d’aguditzar i aprofundir en el dolor de l’altra part.

Recentment, la parròquia de San Carlos Borromeo d’Entrevías (Madrid) va acollir una trobada entre víctimes d’ETA i de violència policial o terrorisme d’Estat. Ha mancat empatia entre ambdues?

Aquesta trobada s’havia de celebrar al Congrés dels Diputats i va ser suspesa per la Mesa del Congrés (PSOE i PP), una prova més que la preocupació ètica no està present en l’actitud de la casta política. En qualsevol cas, aquestes trobades són absolutament necessàries i positives perquè trenquen la lògica del relat únic i assenten les bases per a un futur molt més prometedor.

T’has trobat alguna vegada amb una víctima d’ETA?

Sí, amb algunes catalanes i algunes basques. He dit en alguna ocasió –i ho repeteixo– que considero imprescindible parlar menys de les víctimes i parlar més amb elles. Aquest diàleg franc i honest hauria d’haver començat amb aquells sectors que estan demostrant una disposició molt generosa i constructiva en la recerca d’horitzons d’acord sobre la memòria, la reparació i la no repetició.

Memòria, reconeixement, reparació, no repetició. És possible reparar els danys causats?

Hem de ser molt honestos a l’hora d’abordar qüestions tan sensibles com aquestes: no existeix reparació suficient en el cas d’aquells que van perdre la vida durant el llarguíssim període de confrontació armada. El que sí que és possible és reconèixer el dany causat i evitar que torni a succeir. I vull afegir una darrera reflexió: sobre la nostra responsabilitat en una part del dany causat, no hi ha –ni hi haurà en un futur– jutge més sever que la nostra pròpia consciència.

Què va fallar en els anteriors processos negociadors i resolutius –Alger, Lizarra-Garazi, Suïssa?

Independentment dels errors que vam cometre –alguns d’entitat, almenys en els dos processos en què jo he tingut algun protagonisme–, la perspectiva que dóna el temps m’ha permès arribar a la següent conclusió: per a l’Estat, una solució acordada al conflicte que reconegui la identitat nacional del país basc o català i el seu dret a decidir és, en termes estratègics, tan inassumible com la independència de les nostres nacions. Per a l’Estat, la pèrdua que suposa el reconeixement d’aquest escenari intermedi, només és el preludi d’una altra tragèdia nacional: la secessió d’una part del que es considera el seu territori. Per això necessiten el ring, perquè, amb les regles de joc democràtiques, la secessió catalana, basca o gallega només és qüestió de temps i ho saben.

Què creus que ha diferenciat el PSOE i el PP en la gestió del conflicte?

Lligant-ho amb la resposta anterior, és evident que cap dels dos no va tenir mai la voluntat –i si l’haguessin tinguda no disposarien de marge de maniobra en cap cas– d’arribar a un acord sobre unes regles de joc democràtiques. Sumeu-hi –a això– una reflexió que ens va fer una persona molt poderosa d’un poderós mitjà de comunicació espanyol: “El partit que defensi obertament el dret a l’autodeterminació a Espanya se suïcidarà políticament i electoralment”. Ara que alguns ens parlen de processos constituents a l’Estat, mantinc molt fresca aquesta reflexió i estic segur que ells també.

El règim del 78 està en crisi i el País Basc ja va dir no a aquella transició. Què creus que farà el règim per reproduir-se i tancar la crisi per i des de dalt? Hi ha el risc d’una segona transició? I quin paper juga el PNV en aquest escenari?

Al nostre país, històricament, tant el PNV com l’esquerra abertzale –de diferents maneres i amb diferent contingut– hem alimentat la possibilitat d’arribar a escenaris democràtics de reconeixement de la nostra identitat nacional i el nostre dret a decidir mitjançant un acord amb l’Estat. Avui, el PNV –com Unió– continua insistint en aquesta possibilitat, ja que considera que el procés català obligarà l’Estat a una reforma constitucional que, “aquesta vegada sí”, reconeixerà els nostres drets nacionals. Crec que aquest escenari simplement no existirà, senzillament no hi haurà cap reforma que reconegui el caràcter plurinacional de l’Estat i el dret a decidir de les nostres nacions. Qui defensa aquesta opció ven fum i, com més aviat en siguem conscients millor.

La fi del bipartidisme o l’entrada de nous actors emergents podria modificar substancialment aquest escenari? Com valores la irrupció i l’aposta de Podemos?

Crec sincerament que la fi del bipartidisme forma part més dels desitjos que de la realitat. Sortirà afeblit a les properes eleccions espanyoles, però no amb la intensitat que alguns preveuen. La irrupció de Podemos, la vaig definir en el seu moment com l’arribada d’aire fresc en la política a l’Estat, però no amago que la seva evolució en alguns aspectes està començant a portar-me d’una respectuosa expectació a una molt respectuosa i cada vegada més profunda precaució intel·lectual.

Coincidiu amb Podemos que s’ha de trencar el cadenat del 78 i discrepeu pel que fa a la manera de fer-ho?

Nosaltres ja vam afirmar que la Constitució era un cadenat des que va néixer i aquest cadenat es trenca, per exemple, a Catalunya donant suport a la independència. No els veig allà, desgraciadament. Ja sé que em diran –i ho respecto, però no ho comparteixo– que el dret a decidir només serà possible quan es produeixi un procés constituent al conjunt de l’Estat, que modifiqui la Constitució i el reconegui. Saben molt bé, però, que a l’Estat no hi ha una relació de forces per aconseguir aquest objectiu. Aleshores, què ens proposen? Esperar? Els dic, amb tot el respecte, que l’esquema és el contrari: són els processos constituents independentistes a les diferents nacions de l’Estat el que, en tot cas, podria fer necessari un procés constituent d’aquestes característiques al conjunt de l’Estat.

Quina valoració et mereix que evitin definir-se com un partit d’esquerres?

Res més allunyat del meu pensament polític que la mentalitat de comissari polític o la de guardià d’essències. Imagino que, darrere la decisió de no utilitzar l’adjectiu, hi han pesat més raons de caràcter sociològic-electoral que motivacions ideològiques. És probable que Podemos entengui que, en consonància amb el perfil de la sociologia espanyola, així és més factible aconseguir un grau més elevat de penetració electoral. En qualsevol cas, diré que una dinàmica d’aggiornamiento del teu programa polític en funció de l’evolució sociològica-electoral pot ser molt greu. Com bé deia Íñigo Errejón a Gara, al final, et porta a assemblar-te tant als altres que, si un dia aconsegueixes el govern, ho fas amb el seu programa. I això de què serveix?

Arran de l’anomenada ‘nova política’, hi ha hagut una aposta: entrar a les institucions per recuperar-les. Quina és la dialèctica institució-carrer, partit-moviment, gestió-canvi social? Hi ha un dins sense un a fora?

Hi ha un dins sense un a fora si el que planteges és una dinàmica de política convencional, si decideixes instal·lar-te a l’espai de confort del sistema. Les institucions, en una estratègia de transformació social, no poden ni han de ser l’avantguarda dels canvis, sinó, en tot cas, la seva rereguarda. El vertader motor del canvi s’ha de gestar en el teixit social i popular com a conseqüència d’una lluita ideològica ferma, tenaç i pacient que canviï l’escala de valors de la gent. Els canvis que es produeixen a conseqüència d’una majoria electoral sempre seran reversibles per una majoria alternativa d’un altre signe. Els canvis que es produeixen en l’escala de valors socials es podran endarrerir, reprimir o contenir, però sempre s’acabaran imposant.

En termes de procés de pau, existeix un marc negociador en aquest moment?

Ni existeix ni existirà. L’Estat no té cap interès a tancar un cicle, sinó que el vol mantenir obert perquè s’hi juga molt, en aquest envit.

Quines perspectives de futur i quins escenaris possibles de desbloqueig albira Arnaldo Otegi?

He arribat al convenciment que hem de preocupar-nos més de posar en marxa una dinàmica que ens condueixi a la creació del nostre propi Estat que no d’intentar elaborar estratègies alambinades per provar de moure les posicions de l’Estat. Si les nostres estratègies d’alliberament passen necessàriament per acords amb l’Estat, no hi haurà acords ni hi haurà alliberament. Això significa que rebutgem tot tipus d’acords? En absolut. Significa que tracem el nostre full de ruta amb independència que n’hi hagi o no.

Mandela va dir que, per aconseguir la pau, “ens hem de fer amics dels nostres enemics”. S’ha avançat en aquest terreny?

Imagini’m amb un somriure ben ample en respondre: si el bo de Nelson Mandela hagués tingut com a enemics les elits espanyoles, mai no hauria albergat cap esperança en aquest sentit. Així, deixin-me fer una interpretació lliure i al mateix temps ajustada de la nostra realitat de frase: per aconseguir la pau al País Basc, hem d’aconseguir que els nostres enemics es converteixin en els nostres veïns, cadascun al seu propi Estat.

I les negociacions més dures, escrivia Gerry Adams, són sempre amb els teus. Existeixen resistències, també, per part de determinats sectors de l’esquerra ‘abertzale’?

Que hi hagués resistències no només va ser normal, sinó que era desitjable perquè això va fer que el canvi es produís de manera més sòlida.

La lluita armada d’ETA podria haver continuat amb cert suport social?

Sens dubte, la lluita armada podria haver continuat amb un suport social minoritari i decreixent

Hi ha risc parcial de retorn a les expressions de violència política?

Des del meu punt de vista, no existeix un risc real de reaparició de la lluita armada d’ETA al nostre país. Però, dit això, faré una afirmació que he estat fent o suggerint des de fa alguns anys: l’Estat continua posant espelmes a la verge cada dia perquè torni a haver-hi un escenari de confrontació armada de baixa intensitat. Un escenari que, sense dubte, anhela. I de moment, aquí em quedo. Dit això, faré una altra consideració: estic convençut que el cessament definitiu de la violència decidit per ETA forma part –sense hiperbolitzar– de les raons principals per les que estem assistint a l’aixecament de l’acta de defunció del Règim del 78 i al seu procés de degeneració i decadència. Per això, els que no busquen la nostra contribució constructiva a l’escenari polític sinó la nostra rendició política i ideològica –que no es produirà– el que realment busquen és el retorn a l’escenari anterior (ring); alguns inclús inconscientment i sense mala fe (alguna víctima), altres de manera interessada –des del meu punt de vista amb interès polític partidista (PNV)– i altres de manera planificada i conscient, el cas dels estats.

Rajoy considera que ETA és qui més perjudica el procés de reinserció de les persones preses…

Einstein va dir, una vegada, que la diferència entre el talent i l’estupidesa és que el talent té límits.

Complir la llei i apropar els presos desencallaria el procés de pau?

Al País Basc, no existeix un procés de pau ja que, perquè pugui existir un procés d’aquesta naturalesa, és condició imprescindible que les dues parts tinguin voluntat i interès per desenvolupar-lo; i ho repeteixo: l’Estat té un únic interès, que el cicle anterior es mantingui obert encara que sigui de manera artificial. Ho repeteixo una altra vegada: aquesta és al raó del nostre empresonament.

És possible i desitjable l’amnistia quan hi ha tant dolor?

Fem una consideració prèvia. Avui, els presos i les preses independentistes basques som més que mai ostatges d’un Estat que, mitjançant la nostra instrumentalització, fonamentalment busca tres objectius. Vol perpetuar l’escenari anterior (ETA amb els seus presos). Vol generar frustració i desil·lusió al nostre poble (amb el nostre manteniment a la presó sense modificar la política penitenciària). Per últim, l’Estat entén que, mentre no es resolgui aquesta qüestió i ens tingui a les seves mans, el País Basc no iniciarà un procés sobiranista unilateral. Amb aquesta situació, els independentistes hem de fixar una posició clara: tots i totes les preses independentistes basques i refugiats i refugiades hem de recuperar la llibertat, tornar a casa nostra i al nostre país. Això no pot ser objecte de mercadeig polític, que no vol dir que no parlem d’un procés gradual. La meva opinió és que l’estratègia destinada a donar satisfacció a la qüestió de la llibertat dels presos i les preses ha de començar generant les condicions que permetin posar en marxa un procés unilateral sobiranista. Es tracta d’enviar un missatge clar a l’Estat: els ostatges no impediran aquesta posada en marxa. En segon lloc i enllaçant amb aquest procés d’ofensiva popular sobiranista, s’han d’operativitzar els acords amb la comunitat internacional i els agents bascos per propiciar la pressió popular a favor de la nostra llibertat. I a l’últim, fent ús de la unilateralitat, hem d’utilitzar la seva pròpia legalitat per debilitar la posició de l’Estat. No hi ha un mal major per a l’Estat que demostrar que no compleix amb la seva pròpia legalitat.

ETA hauria d’anunciar la seva dissolució? Quan?

No tinc cap dubte sobre la voluntat d’ETA de desaparèixer de l’escenari polític basc amb la superació de les conseqüències del conflicte. Dit això, repassem quina ha estat l’actitud de l’Estat al respecte: quan ETA va fer un primer gest de desarmament, van citar els mediadors internacionals a l’Audiència Nacional; fa dos mesos, va dur a terme una operació policial en què, segons les seves pròpies paraules, va detenir “els responsables” del desarmament; quan vam plantejar el canvi d’estratègia, ens va detenir i empresonar. Cregui’m si li dic que l’Estat no té cap interès en el desarmament ni en el final d’ETA i farà tot el possible per impedir-ho.

En altres processos de pau, l’articulació política ha quedat debilitada durant el postconflicte. Ha passat al País Basc? Se n’ha ressentit l’esquerra ‘abertzale’?

Hem escoltat amb atenció algunes crítiques que ens han fet arribar durant les visites alguns sectors que, veient l’evolució política dels darrers anys, han descodificat el canvi d’estratègia de la següent manera: la nova estratègia ha consistit exclusivament en la desaparició de la lluita armada i la seva substitució per una dinàmica fonamentalment institucional i institucionalitzada que s’assembla molt a la política convencional. Jo li asseguro que no hi havia ni hi ha res més allunyat de la política convencional que l’aposta que hem fet.

L’esquerra ‘abertzale’, pel seu arrelament i la seva solidesa, ha estat una experiència singular dins l’esquerra europea. Com la definiries?

L’esquerra abertzale ha estat i és una enriquidora experiència d’autorganització popular. Amb els seus encerts i errors, ha situat el nostre poble en condicions d’aconseguir la plena llibertat nacional en el context d’una societat justa i igualitària. Ni més ni menys.

Més enllà del cessament de la lluita armada i l’aposta pel procés de pau –una agenda política enorme–, des que va esclatar la crisi, la política de retallades ha asfixiat les classes populars i mitjanes. Quina ha de ser la resposta?

Per començar a construir una alternativa eficaç al neoliberalisme, necessitem –d’entrada– no abandonar mai el principi de realitat: encara que no ens agradi, hem de reconèixer que, en la batalla ideològica, ens porten dècades d’avantatge (principis i valors en les actuals societats occidentals). És cert, també, que l’actual crisi colpeja de manera cruel àmplies capes de la població que han experimentat els seus nivells d’indignació, però no de radicalització política, ja que crec exagerat pensar que això hagi sedimentat en una vertadera consciència transformadora i anticapitalista, almenys de moment. En aquest context, quina és l’esperança neoliberal? Que tan bon punt es produeixi una mínima recuperació –que mai no ho serà per a les capes populars–, les aigües tornaran al seu curs. Tanmateix, nosaltres sabem que, malgrat el discurs oficial, ja s’han començat a fer visibles els gèrmens d’una nova crisi en l’economia mundial. La nostra batalla fonamental s’ha de donar en el pla de les idees. La resposta al capitalisme exigeix una nova economia, una nova ètica i una nova política.

L’esquerra ‘abertzale’ parla d’independentisme i socialisme. Quin tipus de projecte polític i model socioeconòmic defensa?

A la dècada dels 80, Herri Batasuna va plantejar la necessitat d’un Banc Públic Basc, va definir la Unió Europea com l’Europa dels Mercaders i va defensar la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia. Vam ser qualificats d’autèntics socialistes tranuitadors. Avui és Jeremy Corbyn qui fa aquestes propostes com a secretari general del Partit Laborista. Així doncs, comencem per defensar la recuperació de totes les conquestes socials i econòmiques que, amb la gran coartada de la crisi, han reduït a cendres. Defensem la universalitat i la gratuïtat de tots els serveis públics essencials; la renda d’ingressos mínims per a tot ésser humà; construïm un sector públic fort, transparent i sota control democràtic; deixem clar que la propietat privada ha de desenvolupar una funció social i ha d’estar sotmesa a l’interès general. I recuperem la política amb majúscules perquè sotmeti i controli les forces del mercat i, al mateix temps, faci evolucionar la democràcia representativa cap a la combinació, amb nivells cada vegada més creixents, de democràcia participativa i democràcia directa.

Què significa la independència al segle XXI al sud d’Europa? La independència com a mitjà per…

Defensem la independència per moltes raons, però, entre les fonamentals, hi ha la idea que la recuperació de la nostra sobirania política i econòmica és imprescindible per emprendre la transformació política i econòmica necessària per garantir el benestar de la majoria del nostre poble.

En què consisteix l’alliberament social avui?

Necessitem recuperar sobiranies polítiques i econòmiques i posar-les totes en relació mitjançant una aliança –política, econòmica, ètica, ecològica– a escala mundial. Una agenda nacional i global per al canvi social ha d’incorporar necessàriament els següents eixos: la lluita per la supervivència del gènere humà i del planeta fent front al canvi climàtic; la lluita pel desarmament nuclear i la pau; la lluita per l’autodeterminació dels pobles; la lluita per un repartiment equitatiu de la riquesa, i la lluita per la superació del model patriarcal. Aquestes lluites són necessàriament anticapitalistes i han de trobar i construir un espai de coordinació i trobada a escala planetària a través d’una nova Internacional dels Pobles.

L’opció política governant més radical fins ara, Syriza, ha estat abatuda per l’Eurogrup. La independència passa per la sobirania política i econòmica?

Necessitem recuperar sobiranies polítiques i econòmiques i posar-les totes en relació mitjançant una aliança –política, econòmica, ètica, ecològica– a escala mundial.

És possible dins la Unió Europea de la troica?

En la Unió Europea actual no és possible, senzillament. I la pregunta subsegüent és: es pot modificar o reformar aquesta estructura que està concebuda com un autèntic projecte de dominació de les elits oligàrquiques amb els alemanys al capdavant? L’experiència grega deixa el resultat a la vista.

Com observes la realitat geopolítica avui? Cap on anem?

Actualment, vivim un context mundial caracteritzat fonamentalment per la progressiva pèrdua d’hegemonia dels EUA i el naixement d’un pol nou i poderós que és la Xina. A diferència d’altres cicles històrics, en aquesta ocasió, els EUA poden perdre la seva hegemonia econòmica, però continuen mantenint l’hegemonia militar (i financera en un sentit). Per això, no hauríem de perdre de vista alguns esdeveniments molt preocupants que s’estan produint en aquest context, per exemple, el canvi de la Constitució al Japó o el desplaçament de les prioritats militars dels EUA del Mediterrani al Pacífic. Aquestes dades són altament preocupants perquè podríem estar assistint a una tercera guerra mundial per etapes (Síria…).

Quin hauria de ser el paper del sindicalisme en aquest moment?

El sindicalisme, des del meu punt de vista, necessita posar en marxa una reflexió profunda al voltant del seu paper i la seva aportació a la construcció d’una nova política, una nova economia i una nova ètica (mode de vida, relació amb la natura…). La dinàmica clàssica d’exigència d’una distribució més equitativa de la riquesa (mitjançant una política salarial o fiscal) és, sens dubte, una necessitat, però sense perdre de vista que el mite del creixement il·limitat i d’un consum irresponsable ens condueix al desastre una i una altra vegada. I ens conduirà al desastre final si no hi posem remei amb urgència.

Autocrítica i crítica. Quines fórmules organitzatives, per a l’esquerra, de participació popular, desitjaria Arnaldo Otegi? Quina esquerra per a quin País Basc?

De què serveix plantejar una nova política, una nova economia o una nova ètica si continuem construint velles organitzacions i velles formes de funcionament? De què serveix plantejar nous/vells principis i valors si en la nostra vida diària no tenen el reflex necessari i coherent? Les nostres organitzacions i la nostra vida –militant i personal– han de ser un reflex fidel de l’alternativa que representem i defensem. Perquè no hi ha canvi social que no comenci per nosaltres mateixos.

L’Estat espanyol permetrà que Arnaldo Otegi pugui ser candidat a ‘lehendakari’?

Si féssim una llista de problemes i prioritats de l’independentisme basc, el darrer dels problemes i prioritats seria saber si Arnaldo Otegi serà candidat a lehendakari o no. I li asseguro una cosa: jo entenc que els que han estat lehendakaris poden i han d’estar orgullosos d’haver-ho estat (amb matisos en el cas de Patxi López, que va accedir al càrrec prèvia mutilació d’una part important de l’electorat). Li asseguro que la meva màxima satisfacció, el meu màxim orgull, és saber que seria el candidat a lehendakari que suscita més rebuig a l’Estat. Saber que adoptaria totes les mesures per impedir-ho és un autèntic honor per a un independentista. I em sento prou recompensat amb aquest honor.

“Tenim motius per somriure perquè guanyarem”, com sempre dius?

He sentit Artur Mas parlant de la Revolució dels Somriures i Pablo Iglesias citant Kortatu. I el dia 27 hi haurà majoria absoluta de l’independentisme català. Sens dubte, tenim motius per somriure, perquè lluitarem i guanyarem i –sobretot– perquè, de tristos, ja ho són ells.

EN POQUES PARAULES

Un fet històric?

La defensa de l’Estat Basc de Navarra a Amaiur el 1522 (aviat farà 500 anys; un aniversari molt bonic).

Un referent polític?

Gerry Adams, Antonio Gramsci.

Una referent política?

Rosa Luxemburg, Rosa Parks.

Un llibre?

Moroak gara behelaino artean, de Joseba Sarrionandia. El hombre que amaba los perros, de Leonardo Padura (molt recomanable).

Una pel·lícula?

Avatar. Novecento.

Una cançó?

“The Partisan”, de Leonard Cohen. “Hotel Monbar”, de Kortatu. “Amodiozko kanta”, de Negu Gorriak

Una frase recurrent?

“Els contes de fades són verídics no només perquè ens expliquen que els dracs existeixen, sinó perquè ens expliquen que se’ls pot vèncer” (G. K. Chesterton).